Durada: Unes 4 hores.
Època: primavera i bon temps. (18/4/2014)
Desnivell: Uns 400 m. de pujada i de baixada.
Distancia: Uns 11 Km.
Dificultat: Fàcil.
Descripció:
Avui és el primer dia que deixen pujar vehicles fins dalt a Banhs de Tredòs pujant per la pista de la Vall d’Aiguamòg. Ja no hi ha perill d’allaus fins arribar a Colomers.
El tema dels allaus és important tenir-lo sempre revisat. Sovint la lleugeresa en que molts excursionistes ocasionals emboquen les excursions sorprèn una mica, i especialment aquesta de la Vall d’Aiguamòg que és la més “turística”. Ja ho em comentat alguna altra vegada però és molt interessant comentar que el Centre Lauegi d’Aran, té un complet sistema de predicció d’allaus que classifica el terreny en tres categories: Simple, Desafiant i Complex, que es pot consultar visualitzant-lo amb el Google Earth per bona part del territori aranès i que en funció del butlletí diari de predicció es pot fer una previsió del risc.
Molts dels trams d’aquestes valls discorren en terreny ´Desafiant´o fins i tot ‘Complex’ , que no te res a veure amb la dificultat de pas (que moltes vegades no en té cap ja que son pistes forestals) sinó amb el risc d’allau, cal simplement consultar el butlletí diari (http://lauegi.conselharan.org/?lang=ca).
Des de Banhs de Tredòs seguim la pista que amb rampa suau i planejant després transcórrer entre bordes, resseguint la base de la Serra de Sendrosa fins arribar al pont dera Muntanheta, on hi ha una zona de picnic.
Travessem el riu i amb un punt de pujada seguint la pista arribem fins el punt on els taxis 4×4 arriben a l’estiu. En aquest punt la pista literalment desapareix colgada sota l’allau que cada any es produeix en aquest punt. Enguany un bon tram de pista està completament desapareguda.
No hem de travessar aquest tram ja que en aquest punt i en direcció SE s’inicia la traça que enfila sense pèrdua cap a Colomers. La pujada és agradable i en aquest punt, tot i haver anat sempre sobre neu força dura, ara calen raquetes ja que la pendent ho fa aconsellable i anirem més segurs en el pas.
Arribem fins el llac Major de Colomers. Força buit i en ple procés de trencament de la crosta de gruixut gel que en el silenci del paratge se sent com es va esquerdant.
Valorem en aquest punt, ja que arribat al desaigua de la presa i al peu del refugi vell, només aspirem a arribar al refugi actual. Decidim baixar fins sobre una zona rocosa només accessible pel baix nivell del llac i agafar una traça marcada que planeja sobre una crosta encara segura de neu. El pas d’estiu queda molt enlairat i fa respecte.
Baixem al punt on hem vist amb bona roca i sense les raquetes, però sobtadament sens indisposa la petita de la colla. Pels símptomes deduïm que la solellada del dia anterior li passa factura. La refem i anem baixant, no cal córrer riscos innecessaris. No si val a badar, el cap sempre ha d’anar protegit del Sol…
Ara trobem nombrosos excursionistes que comencen l’excursió. Es tard i desaconsellable fer-ho a aquestes hores de migdia. ‘Queda molt per arribar?’ ens pregunten, ‘Cap a on aneu?’ diem nosaltres. ‘Fins al final!’ diuen ells. ‘Es que això no te fi!’ diem nosaltres. Fins el refugi compteu un parell d’horetes i no descuideu la tornada i compte amb aquestes ‘Converse’ que no semblen molt apropiades per anar sobre la neu.
La petita es va refent a cop d’Ibuprofeno i palangana… tot ha acabat bé gracies a aquest paratge incomparable.
PENJATS PER L'ARAN 