Durada: Unes 6,5 hores.
Època: Estiu i bon temps (14/8/2013).
Desnivell: Uns 1.100 m. de pujada i altres tants de baixada pel mateix recorregut.
Distancia: Uns 13,5 Km.
Dificultat: Moderat (cal orientar-se be per atansar la pala final ja que es progressa entre blocs grans de roca sense un camí definit i l’aresta final és aèria)
Descripció:
El Vallibierna és un dels cims que criden l’atenció, és un tres mil dels que es poden plantejar sense ser alpinista de mena i així varem decidir fer colla per anar-hi. Ben equipats i la fresca ens plantem a l’aparcament de la presa de Llauset, que si arriba des d’una pista força còmode des del poble d’Aneto.
La veritat és que l’ambient d’aproximació ja et predisposa a tenir aquell cuc que tens quan saps que vols anar a fer un cim. La pista es còmode com hem dit però el seu entorn tallat i feréstec, de colors pronunciats verds i negres i el túnel que desemboca a l’aparcament com a ‘remate’ final de l’aproximació amb vehicle forma part de la pròpia col·lecció sensacions de l’ascensió.
Travessem per camí ben indicat i ben fressat la presa de Llauset per la vesant Nord, resseguint perfectament la seva vora, en direcció NO seguint les marques clares del GR11. A contrallum del dia aconseguim una d’aquelles instantànies tant espectaculars sobre l’aigua de la presa que reflecteix com un mirall perfecte tot el que l’envolta i el cel blau que el dia ens regala a aquesta hora.
A mesura que acabem el recorregut de la presa, anem per guanyar alçada seguint el GR11 i virem ara en direcció NE en direcció a l’estany de Botornàs, travessant a mig aire del pendent es desaigua de l’estany, sobre un pont que el pes de la neu al hivern ha malmès de tal manera que cal anar amb força compta.
Resseguim l’estany i continuem el GR11 fins trobar un conjunt d’indicadors que ens mena ara pujar una coma força dreta però amb sender ben marcat que indica el Pic de Vallibierna per l’estany Chelat.
Anem guanyant alçada i assolim força cansats els estanyets de Coma Arnau, que tant pel ritme com perquè és entretingut en alguns punts haver d’anar cercant fites per travessar algunes pedreres, es nota ja a les nostres cames el cansament acumulat de tots els dies de sortida a la muntanya.
Passats els estanys de Coma Arnau, l’ambient ja és plenament d’alta muntanya. El camí és dispers i son nombroses les piles de pedres que indiquen pas, però la veritat és que vàrem anar virant fins atansar el llac Chelat, per fer l’aproximació a la pala final per una zona menys dreta encara que igual de rocosa.
Ataquem la pala final que és d’una terra de color rogenc clar, força esllavissada però fàcil de trenar ziga-zagues que et van pujant per sobre dels tres mil. La pendent final és ja un pel pronunciada, però l’emoció ja no et deixa parar. Les vistes sobre el conjunt del massís de la Maladeta i l’Aneto és impressionant. És la cara contraria que estem avesats a veure des de la Val d’Aran.
Assolim el final de la pala que et deixa a un escàs replà que talla a banda i banda com si hi haguessin passat el tallant. Val a dir que impressiona però amb serenitat ens hi fem. El cordal d’uns quants metres més et condueix a la punta del cim que dona entrada al pas del Cavall i al Culebres. Tots “apiladets” valorem si fem o no fem més aventura per la cresta. Per prudència ens donem per satisfets i avall va!
Desfem el camí intentant escurçar la part de l’estany Chelat, seguim marques que més o menys ens fan fer drecera, vigilant perquè ara és més dret però sense problemes. Dinem els merescuts entrepans vora els llacs. Surten boires i decidim baixar lleugers, tot i així el temps aguanta prou bé i encara ens dona per fer alguna foto d’aquest inèdit paratge aragonès.
PENJATS PER L'ARAN 