Durada: Unes 8 hores.
Època: Estiu i dia clar.
Dia: 14/8/2014
Distància: Uns 19,5 Km.
Desnivell: uns 1.500 m. de pujada 
acumulada i els mateixos de baixada.
Dificultat: Moderat.
Descripció:
Arribem des d’Arties per la pista que recórrer la Val de Valarties fins a la nova zona habilitada per aparcar els vehicles en aquesta època d’estiu, doncs no és permès 
passar d’aquest punt, ara una mica més amunt de Pont de Rèssec, ja construït de nou des de l’aiguat de l’any passat.
La sorpresa és que normalment en aquest punt hi ha els “taxis” d’aproximació per la pista fins a Pontet de Rius, lloc on comença el sender per pujar a la Restanca o cap a Barranc de Rius, però aquest any sembla que no toca… Com que tampoc hi ha 
cobertura telefònica a la zona, per més que indiquin el telèfon dels “taxis”, el que cal és “patejar” pista amunt.
Amb bon clima i bon horari, ens plantem al refugi de la Restanca. L’ambient és fresc però el dia ben assolellat i enfilem el sender que mena en direcció E amb sol de cara fins assolir l’estany de Cap de Port, un paratge magnífic i agradable abrigat per la paret Sud del massís del Montardo i la Serra de Tumeneia, formant el Circ dera Restanca amb el port d’Olhacrestada al fons.
Ens dirigim cap al port d’Olhacrestada, seguint el GR-11-18, que progressa per sobre d’uns bancs de roques gegants però ben marcat, i encara que feixuc es va fent prou be. Una vegada arribats a Olhacrestada descansem encarats a l’Estany des Monges i albirem perfectament el Tuc de Monges. Mirem la ruta que ens convé fer i decidim vorejar el llac par la banda E, encara que sigui fer més volta, bona part del camí el trobarem ben fresat i per altra banda ens permet anar a busca millor la pala d’ascens que hem decidit afrontar, un pel més llarga però menys escarpada.
Arribats al punt de desaigua de l’Estany des Monges continuem en direcció O, enfilant una pala entre herbosa i rocosa que ens va apropant a un coll que per atansar-lo hem de sortejar una congesta de neu encara prou ferma. Arribem al coll i valorem si continuar per la cresta fins el cim o be perdre quelcom d’alçada per l’altra banda i pujar per una canal herbosa i rocosa que ens aproparà al cim. Com que no som gaire de crestes i després d’una “intentona” decidim la segona opció que veiem clara.
Arribem al cim i gaudim d’allò més! Hem tingut èxit d’assolir-lo i les vistes sobre el Pic de Tumeniea, el Pa se Sucre, la Punta d’Harlé i el massis de Bessiberri és impressionant. Divisem a l’altra banda el Montardo i a l’est el Port de Caldes, el Pic i les Agulles de Travessani. Al Nord el Mauberme, el Tuc d’Armeròs…
Baixem per la banda O. del tuc i recuperem novament la traça per la que hem pujat, al peu ens instal·lem sobre una roca que te balconada sobre el llac. Dinem mentre valorem si fem el retorn per la banda E del llac fins arribar a Olhacrestada novament. Decidim provar-ho.
Anem trobant alguna fita i algun corriol i anem desxifrant el camí tot i que cal anar vigilant perquè fa algun tallat, res de l’altre mon però ja anem cansats. Arribem a Olhacrestada i desfem novament el camí d’anada. Retrobem una parella d’excursionistes que al matí hem orientat per anar cap al Montardo i ara ells es refresquen els peus al llac. Els felicitem doncs per la seva edat té molt mèrit tenir salut i estar en forma per arribar a aquests paratges. Ja ens agradaria a nosaltres en el futur…
Sense més que anar fent i baixant, arribem a la pista passada la Restanca i… Ep!! un escurço ens travessa als peus per la rocallosa i resseca pista que ens fa fer un bon bot, i es que no es pot baixar mai la guàrdia encara que ja estiguis a punt d’arribar a destí.
Una ascensió molt recomanable, poc freqüentada i assequible que ens ha fet gaudir dels paratges alpins d’alta muntanya que ofereixen la Val d’Aran i el Parc Nacional.
PENJATS PER L'ARAN 