Durada: Unes 6 hores i tres quarts.
Època: Estiu i dia variable.
Dia: 12/8/2014
Distància: Uns 20 Km.
Desnivell: uns 1.250 m. de pujada 
acumulada i els mateixos de baixada.
Dificultat: Moderat.
Descripció:
Avui la boira baixa de primera hora que ha caracteritzat els dies d’aquest estiu sembla que dona un respir i ens afanyem a preparar 
motxilles i busquem un punt de partida conegut i proper. Deixem al cotxe a Era Lana, passat Bagergue. Veiem la Val de Ruda però força plena de boira baixa i que la part del Baix Aran també, però decidim anar fent per al menys arribar a Còth de Varredòs i després valorar en funció del dia.
Iniciem la caminada pel sender PR-112 que 
parteix de darrera de la Borda dera Lana, per sort està acabat de netejar i s’agraeix doncs l’herba aquest estiu està molt alta. Anem seguint el sender i ja veiem que la boira puja sota Bagergue, oferint un espectacle molt bonic però que si va al ritme que va, ens atraparà aviat.
Anem pujant i gaudint de la boira als peus i el Sol brillant al cap. El contrast és fascinant i de sobte aquesta s’atura i cobreix tota la Val d’Aran per sota dels 1.800 m. Arribem a Còth de Varredòs (2.050 m) i aquí tot és brillant i assolellat. Només hi ha el pastor i el seu gos que ens rep a lladrucs. El bestiar està apaïsat.
Enfilem pel sender que continua cap al Còth de Salient, passant per l’Estanh des Trueites resseguint un suau paratge herbós, ens estranya que encara hi ha restes de marques de cintes de plàstic de la ultra-trail del dia anterior ja que no fan gens de joc amb el paratge.
Decidim provar de pujar el Tuc Nere en direcció Nord-Est i enfilem directe la pala per on intuïm que la pujada pot ser millor. Arribem a l’avantcim per un forta rampa i veiem diminutes figures d’excursionistes en els llacs, ells també parats ens miren. Resseguim l’estreta aresta fins a la darrera pujadeta final, però penjats tots cincs com quals cabirols, decidim donar-lo per fet i no exposar més.
Baixem a poc a poc i tal com arribem al Coll Salient, enfilem l’ascens al Tuc dera Pincela, aquest és més fàcil i agraït però també s’ho fa valer doncs la rampa d’ascens es llarga, dreta i feixuga. Arribem al cim i divisem un espectacle de boira i sol sobre la Val d’Aran, i al Nord el Mauberme i totes les muntanyes que l’envolten, verdes i brillants en contrast amb la terra negre que caracteritzen la zona. Fem fotos al voltant de la creu del cim i gaudim de la vista.
Baixem novament als llacs, mengem i desfilem novament el PR-112. Ara la boira ja molt escampada i el dia calorós propi de les dates d’agost. Sortegem el bestiar que aquesta vegada al pujar a peu no ens l’ha pogut ratllar, com li passa a tothom que puja i aparca a Varredòs per la penjada pista.
Arribant ja a baix i després de travessar prats i corriols, pugem al cotxe i ens aturem a Bagergue per refrescar-nos en l’agradable Terrassa de l’hotel cantoner a l’entrar al poble, als peus del majestuós Pui d’Unha.
PENJATS PER L'ARAN 