Durada: Unes 7,5 hores.
Època: Estiu i bon temps (18/8/2013).
Desnivell: Uns 1.200 m. de pujada i altres tants de baixada.
Distancia: Uns 12 Km.
Dificultat: Moderat (l’ascensió per l’aresta 
que puja des del Port de Boet es força aèria i te un petit pas d’uns 5 metres tallat a banda i banda que es pot fer ben arrapat a la roca, si l’ascens i descens es fa des la banda del Port de Romaset no té dificultats).
Descripció:
A Àreu ens trobem amb el César. Amb ell 
hem fet de les millors sortides que recordem i avui també promet. Els seu coneixement i bon fer ens dona molta seguretat quan fem alta muntanya poc coneguda per nosaltres. Pugem tots en un sol vehicle i fem la llarga i malmesa pista forestal fins el Pont de la Molinassa, punt de partida nostre i que coincideix amb els excursionistes que parteixen cap a la Pica d’Estats.
Nosaltres fem una altra Pica, la Pica Roja de 2.903 m. que també té aventura alpina, especialment perquè la pujarem per picada aresta que parteix del Port de Boet, però això surt més endavant.
Ara, amb la fresca del matí ens dirigim cap al Pla de Boet, que travessem fins a la Cabana i seguim el sender que va serpentejant a voltes i difuminant-se a altres enmig de fangosos aigüerols, on abunda el bestiar però fins i tot ells encara fan cara de son.
El sender forma part de l’HRP, ruta transfronterera que mena a França i Andorra. Anem pujant poca a poc però sense pausa, ara amb fort contrasol de cara, travessant la suau Vall que el César ens explica que era zona d’intercanvi de bestiar (lo Mercat en el mapa) i punt on ens ramaders pallaresos i francesos pactaven les zones de pastura. I entre bestiar i pastura arribem al Port de Boet (2.511 m.).
Divisem al Sud els Estanys de Baiau, el seu refugi i al fons l’àrida i dreta pala que mena fins la Portella de Baiau que condueix fins Andorra. A l’Est França i al Nord, la carena que hem de resseguir sobre la tallada banda francesa de la Pica Roja.
Una vegada refets comencem la llarga ascensió de 400 m. de desnivell per carenes dretes i crestes que anem resseguin, ara per banda catalana, ara per banda francesa i de mica en mica, es presenta la part final de la Pica Roja, passant primer però, un pas curt que te, a banda i banda, el seu què. L’ambient és d’alta muntanya i de roca rogenca.
La pala final és força esllavissada però sense perill, i finalment resseguint la fàcil i ample aresta s’arriba al cim. A dalt ningú… hem creuat uns francesos que baixaven i ara un que veiem que arriba a dalt. Divisem tota la part francesa però la vista al Nord i destaca la Pica d’Estats, en front i acompanyada del seu conjunt de tres mils.
Al Sud-Est les muntanyes andorranes i a l’Oest la Carena Occidental de la Pica Roja, que des d’aquí sembla el camí més fàcil per pujar, però que enganya… Gaudim de les vistes i del bon temps que el dia ens ha regalat. Estem frescos i l’aire suau t’omple d’optimisme i benestar damunt la immensitat d’aquest paratge i de les emocions viscudes trepant la cresta.
Ara baixem per la part Nord del cim en direcció al Port Vell. Baixem per traça molt marcada sobre un immens pedregar de pedra petita però còmode, i encara que força dreta no té perill. Arribem al Port Vell (2.570 m) i albirem la banda francesa, més dreta que la que nosaltres em d’agafar per tornar.
Baixem per la vall fins a connectar amb la Vall d’Areste. A les nostres esquenes hi queda una vista extraordinària de la Pica Roja, amb els seu color característic. Els prats que anem travessant són plens de cavalls i en mica en mica arribem a la part final. Travessem el riu que baixa ple i brogent, per la vall d’Areste el saltant d’aigua fins el barranc és considerable.
Connectem ara amb el sender que mena cap al Port de Sotllo i que ve del refugi de Vallfarrera, lloc on ens dirigim per prendre un bon refresc a l’ombra. Ara ja entrada la tarda i el dia és calorós en aquest racó del refugi, encara poc transitat aquesta hora.
Fem amb un no res, encara que força cansats, el tram de sender fins novament arribar al cotxe, amb la satisfacció de la “feina feta”. Ens ho hem passat tan bé! Ara dins del vehicle novament per la pista i sacsejats anem gaudint de la satisfacció de l’esforç i les magnifiques vistes sobre la Noguera de Vallfarrera que aigua rai, aquest estiu no n’hi falta.
PENJATS PER L'ARAN 