El Diccionari de la llengua catalana de d’Institut d’Estudis Catalans defineix caminar com “Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre”. Caminar és antropològicament una necessitat donada justament per la pròpia de traslladar-se, de desplaçar-se, d’anar d’un lloc a l’altre amb un objectiu finalista.
Personalment, el verb caminar m’inspira inicialment moviment però després d’anys d’haver descobert l’enorme plaer de fer-ho, caminar m’inspira molt més i difereix de la necessitat de desplaçament amb un objectiu finalista.
És justament la inexistència d’un objectiu finalista d’arribar a un lloc o d’aconseguir quelcom que fa que m’agradi. És justament la inexistència d’una fita que fa que sovint en caminar se’n assoleixen d’altres que d’haver-les plantejat inicialment potser no s’haguessin assolit.
És justament la inexistència del sortir per arribar, que fa que caminar sigui un gaudir, un gaudir de l’alegria d’avançar, de l’observació del detall de cada tros de camí, de veure un horitzó, de no saber que hi haurà darrera aquell coll que sembla inassolible, del sol i la pluja, del vent fred o de l’aire suau i gratificant que t’envolta, dels arbres, de l’aigua d’un riu, de la d’un estany, del cel clar i de les boires que amenacen trons, del vol d’un ocell o de la corredissa d’un animaló, de les olors, dels colors de cada moment, de trepitjar, de saber a on ets, de conèixer el territori, de la trobada amb persones amb qui compartir, del silenci, d’escoltar-te o de pensar en la solitud.
És justament el no perseguir res més que caminar, que et fa sentir, que et permet la contemplació, el descobrir, el conèixer i el saber d’un territori i que et facilita viure en cada paratge, en cada moment, en cada pas, en cada trosset del camí una sensació diferent que et fa créixer, que t’ajuda a veure les coses diferents, que t’obre la ment i que, en el fons, t’aporta una pau excepcional.
Caminar em fa estimar arreu on passo i és que quan camino em sento lliure i la llibertat és el millor sentiment que hom pot experimentar.