Durada: 8 hores
Època: Estiu, previsions de dia variable i risc de tempesta baix.
Dia: 6/8/2014
Distància: Uns 24 Km. en excursió circular.
Desnivell: uns 1.250 m. acumulats de pujada i els mateixos de baixada.
Dificultat: Fàcil, considerant però la distància i desnivell acumulats, transcórrer en territori força solitari, irregularment marcat i força feréstec propi d’aquesta zona de la Val d’Aran.
Descripció:
Deixem el cotxe aparcat al planell davant del Santuari i Refugi de Montgarri (1.650m) molt tranquil a primera hora del dia. Ens disposem el material i les motxilles i a contrasol caminem en direcció al Pla de Beret per la pista de la banda esquerra de la Noguera Pallaresa.
Arribant a Es de Cabau, casa restaurada en el darrers anys, enfilem el sender molt marcat que travessa el prat just sobre la casa. Aquest sender és el GR-211 marcat amb marques vermelles i blanques i també forma part dels darrers tres quilòmetres del Passaran, marcat amb una marca groga evident i ben conservada.
En endinsem al bosc, amb ambient fresc de matí, silenci i solitud que ens aniran acompanyant fins ben entrada la caminada. Sempre resseguint el curs del tram final de l’arriu Horcalh, per la seva banda esquerra, fins divisa la cabana del l’Horcalh en el pla del mateix nom.
En aquest encreuament de rius, nosaltres seguim en direcció al Nord buscant la senda del GR-211, sense massa sort i avancem tantejant entre corriols de bestiar més o menys evidents i sense travessar el riu. Topem ara amb un gran i calmat prat ombrívol folrat d’herba alta i humida i de bestiar en pastura.
Travessem els caients de rierols fangosos i alguns força pronunciats de desnivell. Recorrem al GPS per retrobar el GR-211 i assegurar els nostres passos doncs les pales son pendents i l’orografia del terreny força voluptuosa i canviant.
Per fi reprenem el GR-211 verídic i ara no el deixem. Puja per zones tallades però segures fins arribar a les pales més herboses d’alta muntanya, ara ja ben solejades i concorregudes de cabirols que corretegen i fugen de la nostra presència.
Anem seguint el sender fins arribar al Port d’Òrla (2.318m), pas cap a França i on trobem un primer excursionista francés. Ens diem bon dia i cadascú a la seva. Impressionant vista al Tuc d’Òrla i a la dreta i escarpada vesant francesa.
Continuem el nostre camí pel GR ara en còmode pas, doncs aquest transcórrer sobre la construcció rocosa on circulaven les vagonetes del material extret de les mines de l’Horcalh, explotades fa més d’un segle per una companyia francesa.
Resseguint el camí arribem a les mines, entre saltants i corriols d’aigua vermellosos, típics d’aquesta zona. Travessem les runes de les antigues instal·lacions i busquem novament el GR-211, on aquí les marques ja no sovintegen tant i hem d’anar-les buscant com aquell qui fa un puzle, …tirem de GPS.
Aproximats al nostra objectiu cimer, enfilem la falda del Tuc der Òme per la vesant Oest, la més còmode per la tipologia de terreny entre herbós i pedregós. Arribem al cim i el dia s’aguanta bé. Saludem a un altre solitari francès. Fotografiem les vistes sobre el mar de boles de coto fluix que envaeixen França i que s’estavellen irremissiblement contra el Mauberme, el Port d’Urets, el Tuc d’Òrla, el Malh de Bolard… sense ser capaces de travessar a l’altra banda.
Descendim el Tuc der Òme per la vessant Sud en direcció a la collada Nere, amb vistes sobre el Tuc de Montoliu, el Mauberme i el fantàstic llac. Descendim seguint el GR-211 i l’abandonem just sobre el llac, punt on ens alimentem i compartim des d’aquí camí cap al coll de Montoliu amb un caminant català que acaba avui el Passaran.
Arribats al Còth de Montoliu (2.470m), ens acomiadem dels dominis del Mauberme per baixar en forta pendent pels sender ben marcat (en marques grogues molt conservades per indicar el Passaran) sota els peus del Tuc de Parros, buscant la banda dreta de l’Arriu de Vernatar, de la que brollen de les seves fonts un imponent raig d’aigua que cau violentament per la marcada i dreta canal del seu cabal.
En arribar a l’encreuament de rius, reprenent el camí que hem deixat el matí, ens trobem amb la sorpresa de que la passarel·la del riu està capgirada i el cabal d’aigua força gran. Busquem per on creuar-lo però al final, ens descalcem i amb molta cura el travessem, ja que el risc de relliscar i caure sempre hi és.
Ara ja amb pas ràpid desfem el camí fins arribar al concorregut paratge de Montgarri, folrat de gent arran de riu fent picnic, i a dins del refugi emplenat de taules de gent fent ulls grossos esperant la seves oloroses racions de xai.
Nosaltres cansats però contents d’haver completat una magnífica excursió singular agafem el cotxe i cap a casa.
PENJATS PER L'ARAN 